Winckelmann: una aproximació a l'arqueologia moderna / una aproximación a la arqueología moderna/ an approach to modern archeology

Winckelman per/por/by Anton Rafael Mengs, Ca. 1755
Winckelman per/por/by Anton Rafael Mengs, Ca. 1755

Introducció

 

Aquest article intenta fer una aproximació a una figura que relaciona les disciplines de l'Arqueologia i la Història de l'Art.

Aquesta figura és la de Johann Joachim Winckelmann, considerat arqueòleg, historiador de l’art i bibliotecari de grans personalitats de la seva època. He volgut introduir aquest personatge exposant el seu context i les persones amb les quals es relacionà a més del seu corpus teòric i les obres que redactà. Ens trobem davant d’un personatge amb idees innovadores, i que va saber conjugar uns pensaments estètics concrets amb un seguit d’obres filosòfiques de l’època sobre la qual teoritzava, tractant de cercar el significat de les formes que elogiava.

Les disciplines modernes han trigat un seguit de segles en formar-se com a tals i han necessitat de personatges erudits que destaquessin la seva importància i que les dotessin d’una estructura. Aquest article intenta desgranar els inicis de l’Arqueologia i la Història de l’Art com a disciplines modernes així com destacar la influència dels descobriments arqueològics en la configuració de l’art Neoclàssic seguint la figura del teòric alemany.

 

"No aprenem res llegint a Winckelmann però esdevenim alguna cosa."

 

Goethe

 

Introducción

 

Este artículo intenta hacer una aproximación a una figura que relaciona las disciplinas de la Arqueología y la Historia del Arte.

Esta figura es la de Johann Joachim Winckelmann, considerado arqueólogo, historiador del arte y bibliotecario de grandes personalidades de su época. He querido introducir este personaje exponiendo su contexto y las personas con las que se relacionó además de su corpus teórico y las obras que redactó. Nos encontramos ante un personaje con ideas innovadoras, y que supo conjugar unos pensamientos estéticos concretos con una serie de obras filosóficas de la época sobre la que teorizaba, tratando de buscar el significado de las formas que elogiaba.

Las disciplinas modernas han tardado una serie de siglos en formarse como tales y han necesitado de personajes eruditos que destacaran su importancia y que las dotaran de una estructura. Este artículo intenta desgranar los inicios de la Arqueología y la Historia del Arte como disciplinas modernas así como destacar la influencia de los descubrimientos arqueológicos en la configuración del arte Neoclásico siguiendo la figura del teórico alemán.

 

"No aprendemos nada leyendo a Winckelmann, pero nos convertimos en algo."

 

Goethe

 

Introduction

 

This article tries tomake an approach to a figure that relates the disciplines of archeology and art history.

This figure is that of Johann Joachim Winckelmann, considered archaeologist, art historian and librarian of some great personalities of his time. I wanted to introduce this character exposing his context and the people that were associated to his theoretical corpus and written works. We are facing a character with innovative ideas, and who combined a specific aesthetic thoughts with a serie of philosophical works about the period over which he theorized, trying to find the meaning of the forms he praised.

Modern disciplines have taken a number of centuries to form and have needed erudite characters who highlighted its importance and that will endow a structure. This article tries to reel off the beginnings of archeology and art history as modern disciplines as well as emphasize the influence of the archaeological discoveries in the Neoclassical art gear configuration following this German theoretical figure.

 

"We do not learn anything reading Winckelmann, but we do become something."

 

Goethe

 

Johann Joachim Winckelmann

Retrat de/ retrato de/ portrait of Winckelmann

 

Temple de Poseidó a/ Templo de Poseidón en/ Temple of Poseidon at Paestum

 

Temple de Poseidó a/ Templo de Poseidón en/ Temple of Poseidon at Paestum

 

Winckelmann i la seva època

 

Johann Joachim Winckelmann, natural d’Stendal, Prússia, va néixer el 1717. El seu pare, Martin, fou sabater i la mare Anna Marie, fou filla d’un teixidor. Va néixer en un clima d’austeritat. Als 21 anys va ingressar a la Universitat de Halle i estudià teologia. S’interessà en els clàssics i seguí els cursos Alexander Gottlieb Baumgarten, pare del terme “estètica”. El 1740 inicià els estudis de medicina a Jena. El 1743 fou mestre a Seehausen. El 1748 fou nomenat bibliotecari del comte Heinrich von Bünau a la biblioteca de Nöthnitz, a prop de Dresden.

Winckelmann llegia Homer, Heròdot, Sòfocles, Xenofont i Plató i va entrar en contacte amb escriptors il·lustrats com Voltaire i Montesquieu. Coneixerà el pintor Friedrich Oeser Adam i a Goethe, qui l’ajudarà a impulsar els seus escrits sobre estètica. El 1754, s’unirà a l’església catòlica romana, amb l’esperança que això li obrís portes a nivell social i econòmic i entrà a treballar a la biblioteca del Papa. Fou nomenat bibliotecari pel cardenal Domenico Passionei.

El 1755 publica “Idees sobre la imitació de les obres gregues a la pintura i l’ escultura”. A Roma coneixerà el pintor Anton Rafael Mengs i el cardenal Alessandro Albani, col·leccionista d’antiguitats i mecenes seu. Mengs canalitzà les idees de Winckelmann i les realitzà en l’art, difonent-les per tota Europa. Hom creia que Roma era la cimera de l’art i Winckelmann recolzava la idea que aquesta grandiositat pertanyia a la cultura i l’art grecs, imperi que havia servit de model a Roma.

El 1758 Winckelmann visità Nàpols per observar les prospeccions arqueològiques que s’hi duien a terme en els encontorns. Visità Herculà i Pompeia (tambè visitaria Paestum), considerades l’estímul decisiu pels arqueòlegs classicistes. Ambdues ciutats havien estat enterrades per l’erupció del Mont Vesuvi l’any 79, deixant un testimoni perenne de la vida romana del moment. El 1762 i el 1764 escriurà sobre els descobriments d’Herculà i també el 1764 escriurà la seva obra mestra “Història de l’Art de l’Antiguitat”, influenciat pel seu punt de vista de la superioritat de l’art grec. Gotthold Ephraim Lessing basà gran part de les idees que expressa a “Laokoon” (1766) en les teories winckelmanianes. Des de 1763 treballà com a prefecte d’antiguitats del vaticà. El 1768 viatjà pels Alps i el seu amic Bartolomeo Cavaceppi el va convèncer per anar a Múnic i Viena, on va conèixer l’Emperadriu Maria Teresa. De retorn a Roma, fou assassinat el 1768 per Francesco Arcangeli, per tal de robar-li unes medalles que li havia proporcionat l’emperadriu.

Winckelmann ha passat a la història com a historiador de l’art, arqueòleg i assagista. Va engegar el “renaixement grec” durant l’època neoclàssica, al segle XVIII i inaugurà l’arqueologia científica moderna, aplicant per primera vegada les categories d’estil de manera sistemàtica a la història de l’art. Tot i que mai visità Grècia, va conéixer els seus vestigis per les prospeccions arqueològiques anteriors i en va estudiar profussament la seva cultura a través de les restes conservades, relacionant-les amb la literatura i cultura de l’època.

 

Winckelmann y su época

 

Johann Joachim Winckelmann, natural de Stendal, Prusia, nació en 1717. Su padre, Martin, fue zapatero y su madre Anna Marie, fue hija de un tejedor. Nació en un clima de austeridad. A los 21 años ingresó en la Universidad de Halle y estudió teología. Se interesó en los clásicos y siguió los cursos Alexander Gottlieb Baumgarten, padre del término "estética". En 1740 inició los estudios de medicina en Jena. En 1743 fue maestro en Seehausen. En 1748 fue nombrado bibliotecario del conde Heinrich von Bunau en la biblioteca de Nöthnitz, cerca de Dresde.

Winckelmann leía Homero, Heródoto, Sófocles, Jenofonte y Platón y entró en contacto con escritores ilustrados como Voltaire y Montesquieu. Conocerá el pintor Friedrich Oeser Adam y a Goethe, quien le ayudará a impulsar sus escritos sobre estética. En 1754, se unirá a la iglesia católica romana, con la esperanza de que esto le abriera puertas a nivel social y económico y entró a trabajar en la biblioteca del Papa. Fue nombrado bibliotecario por el cardenal Domenico Passione.

En 1755 publica "Ideas sobre la imitación de las obras griegas en la pintura y la escultura". En Roma conocerá el pintor Anton Rafael Mengs y el cardenal Alessandro Albani, coleccionista de antigüedades y mecenas suyo. Mengs canalizó las ideas de Winckelmann y las realizó en el arte, difundiéndolo las por toda Europa. Se creía que Roma era la cumbre del arte y Winckelmann apoyaba la idea de que esta grandiosidad pertenecía a la cultura y el arte griegos, imperio que había servido de modelo a Roma.

En 1758 Winckelmann visitó Nápoles para observar las prospecciones arqueológicas que se llevaban a cabo en los alrededores. Visitó Herculano y Pompeya (también visitaría Paestum), consideradas el estímulo decisivo para los arqueólogos clasicistas. Ambas ciudades habían sido enterradas por la erupción del Monte Vesubio en el año 79, dejando un testimonio perenne de la vida romana del momento. En 1762 y en 1764 escribirá sobre los descubrimientos de Herculano y también en 1764 escribirá su obra maestra "Historia del Arte de la Antigüedad", influenciado por su punto de vista de la superioridad del arte griego. Gotthold Ephraim Lessing basó gran parte de las ideas que expresa en "Laokoon" (1766) en las teorías winckelmanianas. Desde 1763 trabajó como prefecto de antigüedades del vaticano. En 1768 viajó por los Alpes y su amigo Bartolomeo Cavaceppi lo convenció para ir a Munich y Viena, donde conoció la emperatriz María Teresa. De regreso a Roma, fue asesinado en 1768 por Francesco Arcangeli, para robarle unas medallas que le había proporcionado la emperatriz.

Winckelmann ha pasado a la historia como historiador del arte, arqueólogo y ensayista. Puso en marcha el "renacimiento griego" durante la época neoclásica, en el siglo XVIII e inauguró la arqueología científica moderna, aplicando por primera vez las categorías de estilo de manera sistemática en la Historia del Arte. Aunque nunca visitó Grecia, conoció sus vestigios por las prospecciones arqueológicas anteriores y estudió profusamente su cultura a través de los restos conservados, relacionándolos con la literatura y cultura de la época.

 

Winckelmann and his times

 

Johann Joachim Winckelmann, natural of Stendal, Prussia, was born in 1717. His father, Martin, was a shoemaker and her mother Anna Marie, was the daughter of a weaver. He was born in a climate of austerity. At 21 he entered the University of Halle and studied theology. He became interested in the classics and later studied to Alexander Gottlieb Baumgarten, father of the term "aesthetic". In 1740 he began the study of medicine in Jena. In 1743 he was a teacher in Seehausen. In 1748 he was appointed librarian of Count Heinrich von Bunau Nöthnitz in the library, near Dresden.

Winckelmann read Homer, Herodotus, Sophocles, Plato and Xenophon and contacted Enlightenment writers such as Voltaire and Montesquieu. He met the painter Adam Friedrich Oeser and Goethe, who would help to boost his writings on aesthetics. In 1754, he will join the Roman Catholic Church, with the hope that this will open doors to increase his social and economic level and began working in the library of the Pope. He was appointed librarian by Cardinal Domenico Passione. In 1755 he published "Ideas on the imitation of Greek works in painting and sculpture." In Rome, he met the painter Anton Raphael Mengs and Cardinal Alessandro Albani, antique collector and his patron. Mengs channeled Winckelmann's ideas in art, spreading them throughout Europe. It was believed that Rome was the summit in art and Winckelmann supported the idea that this grandeur belonged to the Greek culture and art, the empire that served as a model to Rome. In 1758 Winckelmann visited Naples to observe the archaeological surveys that were conducted around. He visited Herculaneum and Pompeii (also visited Paestum), considered the decisive stimulus for classical archaeologists. Both cities were buried by the eruption of Mount Vesuvius in AD 79, leaving an enduring witness of Roman life at the time. In 1762 and in 1764 he will write about the discoveries at Herculaneum and in 1764 he will also write his masterpiece "Art History from Antiquity", influenced by his view of the superiority of Greek art. Gotthold Ephraim Lessing based much of the ideas expressed in "Laokoon" (1766) in winckelmanianas theories. From 1763 he served as a prefect of the Vatican antiques. In 1768 he traveled through the Alps and his friend Bartolomeo Cavaceppi convinced him to go to Munich and Vienna, where he met the Empress Maria Theresa. Returning to Rome, he was assassinated in 1768 by Francesco Arcangeli, who wanted to steal to him some medals that the Empress had given to him. Winckelmann has entered history as an art historian, archaeologist and essayist. He started the "Greek Revival" during the neoclassical period, in the eighteenth century and inaugurated the modern scientific archeology, first applying systematically style categories in art history. Although he never visited Greece, he met vestiges of previous archaeological surveys and extensively studied their culture through the preserved remains, relating them to the literature and culture of the time.

 

300px-Laocoon_Pio-Clementino_Inv1059-1064-1067

 

Laocoont/ Laocoonte/ Laocoon

 

Mosaic de Pompeia/ Mosaico de Pompeya/ Pompeii's mosaic
Mosaic de Pompeia/ Mosaico de Pompeya/ Pompeii's mosaic
El llegat del Renaixement i la idea d’una arqueologia clàssica
 

El Renaixement, que com a fenomen històric, literari,artístic i cultural va afectar no només a Itàlia si no a tot Occident, propugnava un cert retorn a l’Antiguitat clàssica. Aquest entusiasme es va estendre ben aviat a tot allò grec, romà, als monuments, les obres d’art els epígrafs i els monedes. Floriran l’arqueologia i les seves ciències afins, la història de l’art, l’epigrafia i la numismàtica. S’hi configurarà l’arqueologia clàssica. Els progressos de l’arqueologia vindran acompanyats pels de la Història de l’Art i s’enriquiran gràcies a nous descobriments i estudis successius. Ambdues disciplines es trobaran així íntimament unides i els èxits d’una repercutiran en l’altra. La idea d’una Antiguitat grecoromana a la qual es desitjava retornar també havia existit a la Edat Mitjana, amb les idees imperialistes de Carlemany. Les col·leccions d’antiguitats van esdevenir models als tallers d’artistes humanistes com Mantegna. Els mecenes seran destructors de l’Antiga Roma però al mateix temps pagaran les excavacions per amor a aquestes civilitzacions de les quals esdevindran col·leccionistes. L’arqueologia que neix en aquesta Europa renaixentista serà una arqueologia de “relíquies mortes”, evidències d’un món que es desitja reviure. Aquesta idea de l’arqueologia un tant onírica serà la que reprendran els pensadors de la Il·lustració fins a convertir-la en una ciència multidisciplinària. Winckelmann és una expressió típica de l’obertura de la l·lustració cap els tresors de l’ Antiguitat, distinta a l’obertura humanista del Renaixement.

 

El legado del Renacimiento y la idea de una arqueología clásica

 

El Renacimiento, que como fenómeno histórico, literario, artístico y cultural afectó no sólo en Italia sino en todo Occidente, propugnaba un cierto retorno a la Antigüedad clásica. Este entusiasmo se extendió pronto a todo lo griego, romano, los monumentos, las obras de arte, los epígrafes y monedas. Florecerán la arqueología y sus ciencias afines, la Historia del Arte, la Epigrafía y la Numismática. Se configurará la Arqueología clásica. Los progresos de la Arqueología vendrán acompañados por la Historia del Arte y se enriquecerán gracias a nuevos descubrimientos y estudios sucesivos. Ambas disciplinas se encontrarán así íntimamente unidas y los éxitos de una repercutirán en la otra. La idea de una Antigüedad grecorromana a la que se deseaba retornar también había existido en la Edad Media, con las ideas imperialistas de Carlomagno. Las colecciones de antigüedades se convirtieron modelos en los talleres de artistas humanistas como Mantegna. Los mecenas serán destructores de la Antigua Roma pero al mismo tiempo pagarán las excavaciones por amor a estas civilizaciones de las que se convertirán en coleccionistas. La arqueología que nace en esta Europa renacentista será una arqueología de "reliquias muertas", evidencias de un mundo que se desea revivir. Esta idea de la arqueología un tanto onírica será la que retomarán los pensadores de la Ilustración hasta convertirla en una ciencia multidisciplinaria. Winckelmann es una expresión típica de la apertura de la ilustración hacia los tesoros de la Antigüedad, distinta a la apertura humanista del Renacimiento.

 

The legacy of the Renaissance and the idea of ​​classical archeology

 

The Renaissance, which as a historical, literary, artistic and cultural phenomenon affected not only in Italy but throughout the West, advocated a return to a classical antiquity. This enthusiasm soon spread to all that was Greek or Roman, monuments, works of art, indexes and currencies. It flourished archeology and it's related sciences, art history, epigraphy and numismatics. Classical Archaeology will be set. The progress of archeology will be accompanied by the History of Art and will be enriched by new discoveries and subsequent studies. Both disciplines are so closely connected and the success in one will affect the other. The idea of ​​a Greco-Roman antiquity to whose they wished to return, also existed in the Middle Ages, with the imperialist ideas of Charlemagne. The collections of antiquities became models in the workshops of humanists artists as Mantegna. Patrons are the destroyers of ancient Rome but they also pay the excavations for the sake of these civilizations which they will become collectors. The Archaeology born in this Renaissance Europe will be an archeology of "dead relics", evidence of a world that wants to revive. The Enlightenment thinkers will retake this dreamlike idea of archeology to turn it into a multidisciplinary science. Winckelmann is a typical expression of the opening of illustration to the treasures of antiquity, different to the humanist Renaissance opening.

 

Ordres clàssics/ Órdenes clasicos/ Classical orders

Ordres clàssics/ Órdenes clasicos/ Classical orders

 

El concepte modern d’arqueologia

Podem definir l’arqueologia com una ciència social que estudia les societats humanes i les seves transformacions en el temps. És una ciència històrica perquè investiga el passat. Està lligada a l’antropologia i estudia l’home com a ens social així com la seva influencia en el medi. És una disciplina que integra la informació procedent del coneixement de la Terra (geologia, geofísica i geografia) amb dades provinents de la biologia i d’altres disciplines com la historia de l’art. L’arqueòleg duu a terme un seguit de tasques:

-Registra patrons repetitius de conducta a les distribucions d’estris, construccions i llocs.

-Reconstrueix les activitats i relacions entre ells grups socials.

-Observa la successió de societats de diferents complexitat a través del temps.

-Proposa esquemes de canvi.

-Intenta explicar els factors que van intervenir en les transformacions i les seves causes.

A l’actualitat, la investigació arqueològica té diferents fases que es desenvolupen per passos. Després d’elaborar un disseny d’investigació, se succeeixen diferents etapes. Primer, l’estudi regional que permet ubicar un lloc dins un context comú d’estudi a escala major. Després, la prospecció del lloc que comprèn la definició de les àrees específiques de treball i el plantejament d’algunes hipòtesis sobre la seva funció. Després d’establir l’excavació estratigràfica que estableix la relació cronològica entre els diferents nivells d’ocupació, es passa a l’anàlisi dels materials, que permet determinar les matèries primeres, la seva procedència, les tècniques d’elaboració i la seva funció. Després es duu a terme la datació, proporcionant un marc cronològic per a ubicar els successos en el temps. L’ últim pas és la integració i la interpretació, procedint l’investigador així a donar l’explicació final del cas. L’arqueologia s’entén veritablement com un mètode antropològic de recerca de la política, economia, demografia i cultura d’una població del passat. La separació entre la geologia i la paleontologia per una banda i de l’arqueologia per una altra al segle XVIII no era tal i totes s’englobaven en general dintre de l’anomenada Història Natural. Això es fa palès en els continguts dels gabinets i museus on les col·leccions de minerals, fòssils, antiguitats i curiositats formaven una unitat. Winckelmann va ser un dels pioners en l’estudi de més d’una disciplina a l’hora de determinar les característiques d’una nació, integrant en les recerques arqueològiques l’estudi de la quotidianitat del poble en qüestió i cercant un perquè als objectes i edificacions trobats, és per això que junt amb Schliemann (tot i que un segle més tardà) se’l considera un dels pares de l’arqueologia moderna.

 

El concepto moderno de arqueología

 

Podemos definir la arqueología como una ciencia social que estudia las sociedades humanas y sus transformaciones en el tiempo. Es una ciencia histórica porque investiga el pasado. Está ligada a la antropología y estudia al hombre como ente social así como su influencia en el medio. Es una disciplina que integra la información procedente del conocimiento de la Tierra (geología, geofísica y geografía) con datos provenientes de la biología y de otras disciplinas como la historia del arte. El arqueólogo lleva a cabo una serie de tareas:

-Registra patrones repetitivos de conducta en las distribuciones de utensilios, construcciones y lugares.

-Reconstruye las actividades y relaciones entre ellos grupos sociales.

-Observa la sucesión de sociedades de diferentes complejidad a través del tiempo.

-Propone esquemas de cambio.

-Intenta explicar los factores que intervinieron en las transformaciones y sus causas.

En la actualidad, la investigación arqueológica tiene diferentes fases que se desarrollan por pasos. Después de elaborar un diseño de investigación, se suceden diferentes etapas. Primero, el estudio regional que permite ubicar un lugar dentro de un contexto común de estudio a escala mayor. Después, la prospección del lugar que comprende la definición de las áreas específicas de trabajo y el planteamiento de algunas hipótesis sobre su función. Después de establecer la excavación estratigráfica que establece la relación cronológica entre los diferentes niveles de empleo, se pasa al análisis de los materiales, que permite determinar las materias primas, su procedencia, las técnicas de elaboración y su función . Después se lleva a cabo la datación, proporcionando un marco cronológico para ubicar los sucesos en el tiempo. El último paso es la integración y la interpretación, procediendo el investigador así a dar la explicación final del caso. La arqueología se entiende verdaderamente como un método antropológico de investigación de la política, economía, demografía y cultura de una población del pasado. La separación entre la geología y la paleontología por un lado y de la arqueología por otra en el siglo XVIII no era tal y todas se englobaban en general dentro de la llamada Historia Natural. Esto se hace patente en los contenidos de los gabinetes y museos donde las colecciones de minerales, fósiles, antigüedades y curiosidades formaban una unidad. Winckelmann fue uno de los pioneros en el estudio de más de una disciplina a la hora de determinar las características de una nación, integrando en las búsquedas arqueológicas el estudio de la cotidianidad del pueblo en cuestión y buscando un porqué a los objetos y edificaciones encontrados, es por ello que junto con Schliemann (aunque un siglo más tardío) se le considera uno de los padres de la arqueología moderna.

 

The modern concept of archeology

 

We can define archeology as a social science that studies human societies and their changes over time. It is a historical science that investigates the past. It is linked to anthropology and studies man as a social entity and its influence on the environment. It is a discipline that integrates information from the knowledge of the Earth (geology, geophysics and geography) with data from biology and other disciplines such as art history. Archaeologist conducted a series of tasks:

-Record repetitive patterns of behavior in the distributions of utensils, buildings and places.

-Rebuild the activities and relationships including social groups.

-Look at the succession of companies of different complexity over time.

-Makes change schemes proposals.

-Tries to explain the factors involved in the changes and their causes.

Currently, archaeological research has different phases which develops in steps. After developing a research design, different stages occur. First, the regional study that allows locating a place within a common context of larger-scale study. Then prospecting site comprising the definition of the specific areas of work and making some hypothesis about its function. After establishing the stratigraphic excavation, setting the temporal relationship between the different levels of employment, passing to the analysis of the materials, which determines the raw materials, their origin, processing techniques and function. Is performed after dating, providing a frame for locating the events in time. The last step is the integration and interpretation, the researcher proceeds to give the final explanation of the case. Archaeology is truly understood as a method for anthropological research of politics, economy, demography and culture of a town of the past. The separation between geology and paleontology on one side and the archeology on the other in eighteenth century was not such a separation and all of them were in general encompassed within the discipline of Natural History. This is evident in the contents of the cabinets and museums where collections of minerals, fossils, antiques and curiosities were one. Winckelmann was one of the pioneers in the study of more than one discipline for determining the characteristics of a nation, integrating archaeological research in the study of everyday life of the people concerned and looking for a reason to found objects and buildings. This is why, along with Schliemann (though a century later), is considered one of the fathers of modern archeology.

 

L'Apollo del Belvedere L'Apollo del Belvedere

 

Gravat/ Grabado/ EngravingPiranesi: Tempio della Sibilla

Gravat/ Grabado/ Engraving
Piranesi: Tempio della Sibilla

 

La visió neoclàssica il·lustrada de les excavacions i el patrimoni

 

Durant el segle XVIII europeu, conegut com a segle de la Il·lustració es conforma el naixement d’una nova era. El neoclassicisme es convertí en el vehicle d'una cultura burgesa racionalista i rigorista, ideològicament oposada a l'antic règim i els seus valors, en el marc de les idees il·luministes o il·lustrades. Apareix per primer cop a Roma estimulat pels descobriments realitzats a Pompeia i a Herculà. El moviment es propagà ràpidament a França i Anglaterra per l'intercanvi d'alumnes pintors i escultors de l'Acadèmia de França a Roma. Això serà gràcies a la pràctica del “Grand Tour” realitzat per la joventut noble que viatjava i passava llargues temporades a Roma per cultiritzar-se, conéixer els monuments i aprendre les noves tendències. Es basà en part en els principis de Winckelmann que preconitzà una tornada als valors de virtut i de senzillesa de l'Antiguitat. A Roma també treballava Giovanni Battista Piranesi (1720- 1778); les seves sèries de gravats, com Antichitá romana (1756) o Carceri (1745-1760), transmeten una visión diferent i sublim de les ruïnes amb imatges de proporcions gegantines i contrastos de llums i ombres que volen impressionar l’espectador. Era un gran defensor de la importància de la cultura romana, a la qual cosiderava el màxim exponent de les grans civilitzacions.

Hi haurà un canvi en les idees estètiques, modificant-se els pensaments que expliquen els fenòmens relacionats amb la bellesa i els objectes artístics. Es forma una nova comprensió del que són i del que representen l’art , el fet creatiu i la contemplació de les obres humanes creades. Aquesta expressió nova d'un estil antic va voler reunir totes les arts en el que va rebre el nom de «el gran gust» (“le Grand Goût”).

Es van organitzar expedicions per a conéixer les obres antigues en els seus llocs d’origen. L’arquitecte francès Jacques-Germain Soufflot, n’organitzà una el 1749 que va donar lloc a la publicació el 1754 de Observations sur les antiquités de la ville d'Herculaneum, una referència per a la formació dels artistes neoclàssics francesos.

A Anglaterra la Society of Dilettanti (Societat d’ Amateurs) subvencionà campanyes arqueològiques per a conéixer les ruïnes gregues i romanes d’on sorgiren llibres com les Antiguitats d’Herculà (1757-1792) financiada pel Rei de Nàpols (Carlos III d’ Espanya). Va conéixer a Piaggi, un des arqueòlegs d’aquestes excavacions d’Herculà, Pompeia i Estabia.

L’auge hel·lenista va afavorir el comerç d’antiguitats. A Itàlia especialment, les excavacions a gran escala havien estat inaugurades i el comerç amb antiguitats estava assumint una importància econòmica destacable. Els excavadors, els terratinents, els exportadors i fins i tot els banquers estaven encantats amb les idees de Winckelmann. El filo- hel·lenisme es va posar de moda, i els artistes s’hi van veure influïts.

Winckelmann era contrari als estils recarregats com el barroc i el rococó. Ell estava convençut que l’ideal de bellesa constitueix una realitat objectiva que pot ser descoberta freqüentant les grans obres de l'Antiguitat, sobretot les gregues.

Inspirà generacions d'artistes i d'arquitectes després d'ell com Benjamin West i Jacques-Louis David, sense oblidar els teòrics de l'art i escriptors alemanys com Lessing, Goethe i Schiller. La seva estètica es funda en la idealització de la realitat i és condicionada per la llibertat política, la democràcia.

 

La visión neoclásica ilustrada de las excavaciones y el patrimonio

 

Durante el siglo XVIII europeo, conocido como siglo de la Ilustración se conforma el nacimiento de una nueva era. El neoclasicismo se convirtió en el vehículo de una cultura burguesa racionalista y rigorista, ideológicamente opuesta al antiguo régimen y sus valores, en el marco de las ideas iluministas o ilustradas. Aparece por primera vez en Roma estimulado por los descubrimientos realizados en Pompeya y Herculano. El movimiento se propagó rápidamente a Francia e Inglaterra para el intercambio de alumnos pintores y escultores de la Academia de Francia en Roma. Esto será gracias a la práctica del "Grand Tour" realizado por la juventud noble que viajaba y pasaba largas temporadas en Roma para culturizarse, conocer los monumentos y aprender las nuevas tendencias. Se basó en parte en los principios de Winckelmann que preconizó una vuelta a los valores de virtud y de sencillez de la Antigüedad. En Roma también trabajaba Giovanni Battista Piranesi (1720-1778); sus series de grabados, como Antichitá romana (1756) o Carceri (1745-60), transmiten una visión diferente y sublime de las ruinas con imágenes de proporciones gigantescas y contrastes de luces y sombras que quieren impresionar al espectador. Era un gran defensor de la importancia de la cultura romana, a la que consideraba el máximo exponente de las grandes civilizaciones.

Habrá un cambio en las ideas estéticas, modificándose los pensamientos que explican los fenómenos relacionados con la belleza y los objetos artísticos. Se forma una nueva comprensión de lo que son y lo que representan el arte, el hecho creativo y la contemplación de las obras humanas creadas. Esta expresión nueva de un estilo antiguo quiso reunir todas las artes en lo que recibió el nombre de «el gran gusto» («le Grand Gout").

Se organizaron expediciones para conocer las obras antiguas en sus lugares de origen. El arquitecto francés Jacques-Germain Soufflot, organiza una en 1749 que dio lugar a la publicación en 1754 de Observations sur les antiquités de la ville de Herculaneum, una referencia para la formación de los artistas neoclásicos franceses.

En Inglaterra la Society of Dilettanti (Sociedad de Amateurs) subvencionó campañas arqueológicas para conocer las ruinas griegas y romanas de donde surgieron libros como las Antigüedades de Herculano (1757 a 1792) financiada por el Rey de Nápoles (Carlos III de España). Conoció a Piaggi, uno de los arqueólogos de estas excavaciones de Herculano, Pompeya y Estabia.

El auge helenista favoreció el comercio de antigüedades. En Italia especialmente, las excavaciones a gran escala habían sido inauguradas y el comercio con antigüedades estaba asumiendo una importancia económica destacable. Los excavadores, los terratenientes, los exportadores e incluso los banqueros estaban encantados con las ideas de Winckelmann. El filo-helenismo se puso de moda, y los artistas se vieron influidos.

Winckelmann era contrario a los estilos recargados como el barroco y el rococó. Él estaba convencido de que el ideal de belleza constituye una realidad objetiva que puede ser descubierta frecuentando las grandes obras de la Antigüedad, sobre todo las griegas.

Inspiró generaciones de artistas y de arquitectos tras él como Benjamin West y Jacques-Louis David, sin olvidar los teóricos del arte y escritores alemanes como Lessing, Goethe y Schiller. Su estética se funda en la idealización de la realidad y está condicionada por la libertad política, la democracia.

 

The illustrated neoclassical view of excavations and heritage

 

During the european eighteenth century known as the Age of Enlightenment, it is conformed the birth of a new era. Neoclassicism became the vehicle of a rationalist and rigorous bourgeois culture, ideologically opposed to the old regime and its values, in the context of Enlightenment and illustrated ideas. It first appeared in Rome stimulated by the discoveries at Pompeii and Herculaneum. The movement quickly spread to France and England for the exchange of painting and sculpting students of the French Academy in Rome. This is due to the practice of "Grand Tour" by the noble youth traveling and spent long periods in Rome to culturize, visit the monuments and learn new trends. It was in part based on the principles of Winckelmann who advocated a return to the values ​​of virtue and simplicity of antiquity. Giovanni Battista Piranesi (1720-1778) also worked in Rome, his series of prints as Antichità Romana (1756) or Carceri (1745-1760), convey a different and sublime image of the ruins of gigantic proportions and the contrasts of light and shadows that want to impress the viewer. He was a strong advocate of the importance of Roman culture, which considered the epitome of great civilizations.

There will be a change in aesthetic ideas, modifying the thoughts that explain phenomena related to beauty and art objects. There is a new understanding of what they are and what do art, the creative fact and the contemplation of human creations represent. This new expression of an old style wanted to gather all the arts in what was called "the great taste" ("le Grand Gout").

Expeditions were organized to meet the ancient works in their hometowns. The French architect Jacques-Germain Soufflot, organized one in 1749 which led to the publication of Observations sur les antiquités of the city of Herculaneum in 1754, a reference for the training of French Neoclassical artists.

In England, the Society of Dilettanti (Society of Amateurs), subsidized archaeological campaigns to learn about Greek and Roman ruins that helped emerge books as the Antiquities of Herculaneum (1757-1792), funded by the King of Naples (Charles III of Spain). He met Piaggi, one of these excavations archaeologists from Herculaneum, Pompeii and Stabia.

The Hellenistic rise favored the antiques trade. Especially in Italy, large-scale excavations had been opened and the antiquities trade was assuming a remarkable economic importance. Excavators, landowners, exporters and even bankers were delighted with the ideas of Winckelmann. The philo-Hellenism became fashionable, and the artists were influenced.

Winckelmann was contrary to the ornate styles such as Baroque and Rococo. He was convinced that the ideal of beauty is an objective reality that can be discovered frequenting the great works of antiquity, especially the Greek ones.

He inspired generations of artists and architects behind him as Benjamin West and Jacques-Louis David, not to mention art theorists and German writers as Lessing, Goethe and Schiller. His aesthetic is based on the idealization of reality and is conditioned by political freedom, democracy.

 

Winckelman per/ por/ by Anton Von Maron, 1768. Winckelmann per/ por/ by Anton Von Maron, 1768.

 

Winckelmann i l’arqueologia

 

Sovint es relaciona més Winckelmann amb la història de l’art que amb l’arqueologia. Això es deu als diversos estudis que realitzà sobre art, en particular sobre l’art grec. A més dels trets estètics que destaca en l’art, també defineix la procedència i la temporalitat dels objectes que estudia, com demostrà en definir i distingir una escultura grega d’una de romana, distinció que fins aleshores ningú no havia redactat. Ell evidencia les errades comeses en el Renaixement italià. Va escriure informes i relacions sobre els descobriments que van asombrar a tota Europa i obriren el camí d’un coneixement més profund sobre l’antiguitat clàssica. Les seves crítiques a les tasques dels arqueòlegs són considerades per alguns autors el fonament de l’arqueologia moderna. Wirnckelmann elaborà la seva teoria del valor absolut de l’art grec en contraposició amb el mite de la romanitat fins aleshores imperant. Va dividir l’escultura hel·lènica en quatre etapes segons els seus trets estilístics:

-Estil antic (pertanyent a l’edat arcaica).

-Estil sublim (amb artistes com Fídies i els seus deixebles).

-Estil bell (de Praxítel·les a Lisip).

-Estil decadent (edat hel·lenística).

Aquests estils es corresponen amb els que més tard s’establirien oficialment, a saber, estil arcaic (segles VII-V a.C., l’esultura grega s’extén per la Mediterrània), primer classicisme (del segle V a.C., etapa d’esplendor amb el protagonisme d’Atenes), després segon classicisme del segle IV i finalment estil hel·lenístic (segles IV a I a.C., amb l’obertura de l’art grec a influències orientals). Winckelmann va concebre aquesta successió com si fos l'evolució biològica d'un organisme viu.

La seva influencia es va estendre fins avançat el segle XIX, contribuint a la formació de l’estil neoclàssic, com hem vist.

Winckelmann va descobrir la capa que ocultava el contingut desconegut per molt de temps en les antiguitats gregues, gràcies al coneixement que va obtenir de les obres literàries de l’època clàssica, principalment Plató, en qui va trobar els principis filosòfics que van donar forma a moltes de les creacions realitzades a l’Edat Clàssica.

Va ser en el període de Dresde i en companyia de Mengs quan entrà en contacte amb la idea platònica de la bellesa com a reminiscència de la perfecció divina (Fedre).

Abans del seu viatge a Roma el 1755, Winckelmann només tenia un coneixement literari i erudit, a més d’algunes escultures clàssiques que havia pogut adquirir des de Dresden, de Grècia i Itàlia. Si la primera sempre hauria de constituir per a ell una geografia imaginària i idealitzada, Roma acabaria esdevenint la seva pàtria adoptiva. El seu coneixement de les obres l’adquirí sobretot quan treballava a la Ciutat del Vaticà. Amb els continguts que extreu de les excavacions d’Herculà, formà el gust de l'elit intel·lectual d'Occident. Ell sintetitzà l’essència de l’art grec amb la cèlebre frase que defineix aquest estil: “noble simplicitat i serena grandària[1]”(Edle Einfalt und Grosse Stille).

Basant-se en els treballs del Comte de Caylus del qui va reconèixer una influència important, va contribuir a transformar l'arqueologia que tenia un caràcter de passatemps per als col·leccionistes rics en una ciència. La de Winckelmann va ser una arqueologia històrica, crítica i valorativa. La del seu contemporani Piranesi una arqueologia viva que crea una unitat indestructible entre les ruïnes del monument artístic, la naturalesa que l’envaeix i l’ home. Tant Winckelmann com Piranesi son esperits que cerquen en una arqueologia encara indefinida la reconstrucció d’una glòria passada. Per a Winckelmann l’ideal de bellesa només havia estat copsat pels grecs en imitar i perfeccionar la natura, segons ell. La funció de l’artista modern seria la d’imitar aquells models, però no copiar-los, sino per a convertir-se en inimitable. Ell defendria l’ordre dòric de Paestum, enfrontant-se a Piranesi.

Els cardenals Archinto i Albani van facilitar la seva observació de les excavacions d’Herculà i Nàpols. Sota la seva protecció va acabar el 1763 La història de l’art a l’Antiguitat. En ell resten els principis de l’estudi científic de l’art d’una nació. Ell tenia en compte tant els objectes artístics com els aspectes climàtics, geogràfics i polítics que contribueixen al desenvolupament de l’art, mètode que després s’ha seguit.

La investigació de Winckelmann enfrontant-se als productes de l'art antic no pretenia una simple compil·lació de dades, com era habitual fins el moment, sino una interpretació i comprensió de l'art com a manifestació de la cultura d'un moment històric determinat. Ell introdueix un nou esquema per a explicar l'art grec que esdevindrà canònic i descriurà la evolució dels estils basant-se en la seqüència de naixement (la fase de total llibertat i disponibilitat), desenvolupament (fase dura i potent), maduresa (fase elevada i majestuosa) i aquesta seguida per una etapa de decadència.

La seva concepció de la bellesa i l'art tindrà una arrel de pensament neoplatònic. Això ajuda a Winckelmann no va fer una suma de dades i un ordre cronològic si no que planteja un concepte de bellesa que encadena en relacions de causa-efecte i desenvolupa un moviment històric en el qual es valoren els estils i les èpoques.

La interpretació que fa del món antic està basada en una visió idealitzada del món i la cultura gregues. La herència de Winckelmann es una imatge ideal de Grècia i que ha servit tradicionalment per a interpretar el passat i fins i tot fer-se una idea de futur.

En paraules de Winckelmann: "l'únic camí que ens queda a nosaltres per a esdevenir grans, fins i tot inimitable si es que això és possible, és el de la imitació dels Antics"[2].

Winckelmann per explicar les obres d'art i exemplificar les seves teories se serveix d’explicacions de la vida diària de tota la península hel·lènica, fent així un exercici històric i etnogràfic que abocava sobre els seus estudis arqueològics.

 

Winckelmann y la arqueología

 

A menudo se relaciona más a Winckelmann con la historia del arte que con la arqueología. Esto se debe a los diversos estudios que realizó sobre arte, en particular sobre el arte griego. Además de los rasgos estéticos que destaca en el arte, también define la procedencia y la temporalidad de los objetos que estudia, como demostró al definir y distinguir una escultura griega de una romana, distinción que hasta entonces nadie había redactado. Él evidencia los errores cometidos en el Renacimiento italiano. Escribió informes y relaciones sobre los descubrimientos que asombraron a toda Europa y abrieron el camino de un conocimiento más profundo sobre la antigüedad clásica. Sus críticas a las tareas de los arqueólogos son consideradas por algunos autores el fundamento de la arqueología moderna. Wirnckelmann elaboró ​​su teoría del valor absoluto del arte griego en contraposición con el mito de la romanidad hasta entonces imperante. Dividió la escultura helénica en cuatro etapas según sus rasgos estilísticos:

-Estilo antiguo (perteneciente a la edad arcaica).

-Estilo sublime (con artistas como Fidias y sus discípulos).

-Estilo hermoso (de Praxiteles a Lisipo).

-Estilo decadente (edad helenística).

Estos estilos se corresponden con los que más tarde se establecerían oficialmente, a saber, estilo arcaico (siglos VII-V a. C., el esultura griega se extiende por el Mediterráneo), primer clasicismo (siglo V a. C., etapa de esplendor con el protagonismo de Atenas), segundo clasicismo (del siglo IVa. C.) y finalmente estilo helenístico (siglos IV a I a. C., con la apertura del arte griego a influencias orientales). Winckelmann concibió esta sucesión como si fuera la evolución biológica de un organismo vivo.

Su influencia se extendió hasta avanzado el siglo XIX, contribuyendo a la formación del estilo neoclásico, como hemos visto.

Winckelmann descubrió la capa que ocultaba el contenido desconocido por mucho tiempo en las antigüedades griegas, gracias al conocimiento que obtuvo de las obras literarias de la época clásica, principalmente Platón, en quien encontró los principios filosóficos que dieron forma a muchas de las creaciones realizadas en la Edad Clásica.

Fue en el período de Dresde y en compañía de Mengs cuando entró en contacto con la idea platónica de la belleza como reminiscencia de la perfección divina (Fedro).

Antes de su viaje a Roma en 1755, Winckelmann sólo tenía un conocimiento literario y erudito, además de algunas esculturas clásicas que había podido adquirir desde Dresde, Grecia e Italia. Si Grecia siempre constituiría para él una geografía imaginaria e idealizada, Roma acabaría convirtiéndose su patria adoptiva. Su conocimiento de las obras lo adquirió todo cuando trabajaba en la Ciudad del Vaticano. Con los contenidos que extrae de las excavaciones de Herculano, formó el gusto de la élite intelectual de Occidente. Él sintetizó la esencia del arte griego con la célebre frase que define este estilo: "noble simplicidad y serena tamaño [1]" (Edle Einfalt und Grosse Stille).

Basándose en los trabajos del Conde de Caylus del que reconoció una influencia importante, contribuyó a transformar la arqueología que tenía un carácter de pasatiempo para los coleccionistas ricos en una ciencia. La de Winckelmann fue una arqueología histórica, crítica y valorativa. La de su contemporáneo Piranesi una arqueología viva que crea una unidad indestructible entre las ruinas del monumento artístico, la naturaleza que la invade y el hombre. Tanto Winckelmann como Piranesi son espíritus que buscan en una arqueología aún indefinida la reconstrucción de una gloria pasada. Para Winckelmann el ideal de belleza sólo había sido captado por los griegos al imitar y perfeccionar la naturaleza, según él. La función del artista moderno sería la de imitar aquellos modelos, pero no copiarlos, para convertirse en inimitable. Él defendería el orden dórico de Paestum, enfrentándose a Piranesi.

Los cardenales Archinto y Albani facilitaron su observación de las excavaciones de Herculano y Nápoles. Bajo su protección terminó en 1763 La historia del arte en la Antigüedad. En él quedan los principios del estudio científico del arte de una nación. Él tenía en cuenta tanto los objetos artísticos como los aspectos climáticos, geográficos y políticos que contribuyen al desarrollo del arte, método que después se ha seguido.

La investigación de Winckelmann enfrentándose a los productos del arte antiguo no pretendía una simple compilación de datos, como era habitual hasta el momento, sino una interpretación y comprensión del arte como manifestación de la cultura de un momento histórico determinado. Él introduce un nuevo esquema para explicar el arte griego que se convertirá en canónico y describirá la evolución de los estilos basándose en la secuencia de nacimiento (la fase de total libertad y disponibilidad), desarrollo (fase dura y potente), madurez (fase elevada y majestuosa) y ésta seguida por una etapa de decadencia.

Su concepción de la belleza y el arte tendrá una raíz de pensamiento neoplatónico. Esto ayudó a Winckelmann. No hizo una suma de datos y un orden cronológico sino que planteó un concepto de belleza que se encadena en relaciones de causa-efecto y desarrolla un movimiento histórico en el que se valoran los estilos y las épocas.

La interpretación que hace del mundo antiguo está basada en una visión idealizada del mundo y la cultura griegas. La herencia de Winckelmann es una imagen ideal de Grecia y que ha servido tradicionalmente para interpretar el pasado e incluso hacerse una idea de futuro.

En palabras de Winckelmann: "el único camino que nos queda a nosotros para convertirnos en grandes, incluso inimitables si es que ello es posible, es el de la imitación de los Antiguos" [2].

Para explicar las obras de arte y ejemplificar sus teorías, Winckelmann se sirve de explicaciones de la vida diaria de toda la península helénica, haciendo así un ejercicio histórico y etnográfico que vertía sobre sus estudios arqueológicos.

 

Winckelmann and archeology

 

Winckelmann is often more associated with art history than with archeology. This is because of his various studies conducted on art, particularly on Greek art. A part from the aesthetic features that excels in the art, he also defines the origin and timing of the studied objects, as he demonstrated by defining and distinguishing a Greek sculpture from a Roman one, distinction that no one had ever written. He evidenced the errors committed during the Italian Renaissance. He wrote reports on discoveries that amazed all over Europe and paved the way for a deeper understanding of classical antiquity. His criticism of the work of archaeologists is considered by some authors as the foundation of modern archeology. Wirnckelmann developed his theory of the absolute value of Greek art as opposed to the myth of the Roman art, that was prevailing at that time. He divided Greek sculpture into four stages according to their stylistic features:

-Old style (belonging to the archaic age).

-Sublime style (with artists like Phidias and his disciples).

-Beautiful style (from Praxiteles to Lysippus).

-Decadent style (Hellenistic).

These styles correspond to those later officially established, namely archaic style (VII-V centuries B. C., The Greek esculpture expands through the Mediterranean), first classicism (V century B. C., splendor stage with the prominence of Athens), second classicism (IV century B. C.) and finally Hellenistic style (IV century B. C., with the opening of oriental influences into Greek art). Winckelmann conceived this sequence like the biological evolution of a living organism.

His influence extended up into the nineteenth century, contributing to the formation of the neoclassical style, as we have seen.

Winckelmann discovered the layer that hidded for so long the unacknowledged content of Greek antiquities, it was through the knowledge he gained from the literary works of the classical period, mainly Plato, in which he found the philosophical principles that shaped many of the creations made in the Classical Age.

It was in the period of Dresden with Mengs company when contacted with the Platonic idea of ​​beauty as reminiscent of divine perfection (Phaedrus).

Before his trip to Rome in 1755, Winckelmann had only a literary and scholarly knowledge, plus some classical sculptures that had been purchased from Dresden, Greece and Italy. If Greece had provided him an imaginary and idealized geography, Rome would become his adoptive country. He acquired his complete knowledge of the artworks while working in the Vatican City. With the extracted contents from the Herculaneum excavations, he formed the Western taste of the intellectual elite. He summed up the essence of Greek art with the famous sentence that defines this style: "noble simplicity and serene size [1]" (Grosse Stille und Einfalt Edle).

Influenced by the work of Count Caylus whom he recognized he had a significant influence upon him, he helped transform archeology, that had a character of hobby for wealthy collectors, into a science. Winckelmann's archeology was historical, critical and evaluative. The one of his contemporary Piranesi was a living archeology, creating an indestructible unity among the ruins of artistic monuments, the nature which invades it and man. Piranesi and Winckelmann are both spirits looking for the reconstruction of a past glory in a still undefined archeology. For Winckelmann, the ideal of beauty was only captured by the Greeks when imitating and improving nature. The role of the modern artist would be to imitate those models, to become inimitable, but not to copy them. He would defend the Doric of Paestum, facing Piranesi.

Cardinals Albani and Archinto facilitated his observations of the excavations of Herculaneum and Naples. Under his protection, he ended in 1763 Art history in antiquity. It shows the principles of the scientific study of the art of a nation. He took into account the art objects and also the climatic, geographic and political factors that contribute to the development of art, a method that has been followed after.

Winckelmann's research of ancient art objects intended not a simply compilation of data, as usual so far, but an interpretation and understanding of art as a manifestation of the culture of a particular historical moment. He introduced a new scheme to explain Greek art that will become canonical and describes the evolution of styles based on the sequence of birth (the phase of total freedom and availability), development (tough and powerful), maturity (high and majestic phase) and the following period of decline.

His conception of beauty and art had it's roots in Neoplatonic thought. This helped Winckelmann. He didn't made a compilaton of data and a chronological order, instead he raised a concept of beauty that is linked in cause-effect relationships and develops a historical movement which values the styles and eras.

The interpretation he made of the ancient world, is based on an idealized view of the Greek world and culture. Winckelmann's legacy is an ideal image of Greece and has traditionally been used to interprete the past and even get a sense of future.

Quoting Winckelmann "the only path left to us to become great, inimitable even if this is possible, is the imitation of the ancients" [2].

To explain the artworks and exemplify his theories, Winckelmann uses explanations of daily life of the Hellenic peninsule, making a historical and ethnographic exercise poured on his archaeological studies.

 

winckelmann-close

 

Les obres de Winckelmann

 

Durant el segle XVIII, l'interès per l'Antiguitat no és nou, però el llibre de Winckelmann "Història de l'art a l'Antiguitat" publicat el 1764, es va convertir aviat en una obra fonamental per les novetats de comprensió que plantejava. En aquest llibre, en els escrits sobre Herculà i en el seu catàleg de gemmes gravades de la col·lecció del Baró Stosch, va passar de l’anàlisi filosòfic a la descripció particular i la identificació, establint un model per als futurs estudiosos. La traducció de les seves obres al francès va escampar la seva obra per tota Europa i en especial a Anglaterra, on fou comentat per autors com Madame de Staël i Horace Walpole.

El seu corpus d’obres és:

-Gedanken über die Nachahmung der Griechischen Werke in der Mahlerey und Bildbauer-Kunst, 1755, (“Reflexions sobre la imitació de les obres gregues a la Pintura i l’Escultura”).

-Description des pierres gravées du feu Baron de Stosch, 1760, (“Descripció de les pedres gravades al foc del Baró de Stoch”).

-Anmerkungen über die Baukunst der Alten, 1762, (“Comentaris sobre l’arquitectura dels Antics”). Inclou un recompte dels temples de Paestum.

-Sendschreiben von den Herculanischen Entdeckungen, 1762, (“Escrit sobre els descobriments d’Herculà”).

-Abhandlung von der Fähigkeit der Empfindung des Schönen in der Kunst und dem Unterrichte in derselben, 1763, (“Assaig de la bellesa en l’art”). Assaig epistolari dirigit a Friedrich Rudolph von Berg.

-Nachrichten von den neuesten Herculanischen Entdeckungen, 1764, (“Informe sobre els últims descobriments a Herculà”).

-Geschichte der Kunst des Alterthums, 1764, (“Història de l’art de l’Antiguitat”).

-Versuch einer Allegorie, besonders für die Kunst, 1766, (“Temptativa d’una Al·legoria”).

-Anmerkungen über die Geschichte der Kunst des Alterthums, 1767, (“Notes sobre La història de l’art de l’Antiguitat”).

-Monumenti antichi inediti, 1767-1768, (“Monuments antics i inèdits”). Amb el prefaci Trattato preliminare, que presenta un esquema general de la història de l’art.

-Briefe an Bianconi , postmortem, (“Cartes a Bianconi”). Publicades onze anys després de la seva mort a Antologia Romana.

 

Las obras de Winckelmann

 

Durante el siglo XVIII, el interés por la Antigüedad no es nuevo, pero el libro de Winckelmann "Historia del arte en la Antigüedad" publicado en 1764, se convirtió pronto en una obra fundamental por las novedades de comprensión que planteaba. En este libro, en los escritos sobre Herculano y en su catálogo de gemas grabadas de la colección del Barón Stosch, pasó del análisis filosófico a la descripción particular y la identificación, estableciendo un modelo para los futuros estudiosos. La traducción de sus obras al francés esparció su obra por toda Europa y en especial en Inglaterra, donde fue comentado por autores como Madame de Staël y Horace Walpole.

Su corpus de obras es:

-Gedanken über die Nachahmung der Griechischen Werke in der Mahlerey und Bildbauer-Kunst, 1755, ("Reflexiones sobre la imitación de las obras griegas en la Pintura y la Escultura").

-Description des pierres gravées du feu Baron de Stosch, 1760, ("Descripción de las piedras grabadas al fuego de Barón de Stoch").

-Anmerkungen über die Baukunst der Alten, 1762, ("Comentarios sobre la arquitectura de los Antiguos"). Incluye un recuento de los templos de Paestum.

-Sendschreiben von den Herculanischen Entdeckungen, 1762, ("Escrito sobre los descubrimientos de Herculano").

-Abhandlung von der Fähigkeit der Empfindung des Schönen in der Kunst und dem Unterrichte in derselben, 1763, ("Ensayo de la belleza en el arte"). Ensayo epistolario dirigido a Friedrich Rudolph von Berg.

-Nachrichten von den neuesten Herculanischen Entdeckungen, 1764, ("Informe sobre los últimos descubrimientos en Herculano").

-Geschichte der Kunst des Alterthums, 1764, ("Historia del arte de la Antigüedad").

-Versuch einer Allegorie, besonders für die Kunst, 1766, ("Tentativa de una Alegoría").

-Anmerkungen über die Geschichte der Kunst des Alterthums, 1767, ("Notas sobre la historia del arte de la Antigüedad").

-Monumenti antichi inediti, 1767-1768, ("Monumentos antiguos e inéditos"). Con el prefacio Trattato preliminare, que presenta un esquema general de la historia del arte.

-Briefe an Bianconi, postmortem, ("Cartas a Bianconi"). Publicadas once años después de su muerte en Antología Romana.

 

The works of Winckelmann

 

During the eighteenth century, the interest in Ancient times was not new, but Winckelmann's book "History of Art in the Antiquity" published in 1764, soon became a seminal work for the understanding new developments that featured. In this book, in the writings of Herculaneum and in its catalog of engraved gems of the collection of Baron Stosch, he went from the philosophical analysis to a particular description and identification, establishing a model for future scholars. The translation of his works into French spread his work throughout Europe and especially in England, where he was commented by authors such as Madame de Staël and Horace Walpole. His body of work is:

-Gedanken über die Nachahmung der Griechischen Werke in der Mahlerey und Bildbauer-Kunst, 1755, ("Reflections on the Imitation of Greek Works in Painting and Sculpture").

-Description des pierres gravées du feu Baron de Stosch, 1760, ("Description of the fire engraved stones of Baron of Stosch").

-Anmerkungen über die Baukunst der Alten, 1762, ("Comments on the architecture of the Ancients"). Includes an account of the temples of Paestum.

-Sendschreiben von den Herculanischen Entdeckungen, 1762, ("Writing about the discoveries of Herculaneum").

-Abhandlung von der Fähigkeit der Empfindung des Schönen in der Kunst und dem Unterrichte in derselben, 1763, ("Essay of beauty in art"). Essay with the correspondence addressed to Rudolph Friedrich von Berg.

-Nachrichten von den neuesten Herculanischen Entdeckungen, 1764, ("Report on recent discoveries at Herculaneum").

-Geschichte der Kunst des Alterthums, 1764, ("History of Ancient Art").

-Versuch einer Allegorie, besonders für die Kunst, 1766, ("Attempt to an Allegory").

-Anmerkungen über die Geschichte der Kunst des Alterthums, 1767, ("Notes on the history of art from antiquity").

-Monumenti antichi inediti, 1767-1768, ("Ancient unpublished monuments "). With the preface Trattato preliminare, presenting an overview of the history of art.

-Briefe an Bianconi, postmortem, ("Letters to Bianconi"). Published eleven years after his death in Roman Anthology.

 

459px-Winckelmann_Geschichte_der_Kunst_des_Altertums_EA

Història de l'Art de l'Antiguitat/ Historia del Arte de la Antigüedad/ History of Ancient Art

 

© Desirée Gómez, 2009


[1] Refexions sobre la imitació de les obres gregues a “Pintura i Escultura” (1755). Reflexiones sobre la imitación de las obras griegas en "Pintura y Escultura" (1755). Thoughts about the imitation of the Greek pieces in "Painting and Sculpture" (1755).
[2] Reflexions sobre la imitació de l'art grec a la pintura i l'escultura. Reflexiones sobre la imitación del arte griego en la pintura i la escultura. Thoughts about the imitation of Greek art in painting ans sculpture.

Escribir comentario

Comentarios: 0